Conclusions i final de festa

Doncs ja ha arribat el moment d’escriure l’últim escrit al blog dedicat al Seminari de qüestions actuals de comunicació. No em pensava que el tema dels relats pogués donar tant de si, i més que n’hauria donat si no fos per culpa de la manca de temps per escriure.

M’ha interessat especialment observar les estructures narratives amagades a la publicitat, descobrir les figures retòriques, en versió audiovisual, que utilitzen els millors anunciants (per exemple, BMW). És sorprenent com els contes, des dels clàssics de la nostra infància i joventut, entesos com a un bloc de fulls amb tapes, es reconverteixen, en forma de publicitat, de propaganda electoral, de conversa entre amics…etc. i ens segueixen a tot arreu. Els relats són part intrínseca de la nostra manera de comunicar-nos. Una de les més primitives i alhora, una de les més evolucionades. Les estructures del relat es fusionen de tal manera en cada un dels nostres actes comunicatius, que ni tan sols ens fixem que hi són.

Tothom estarà d’acord que els polítics ens solen explicar “contes de la vora del foc” (tal i com he subtitulat aquest blog), o ho intenten si més no,  però qui hauria dit que darrere aquestes frases que sonen a tòpics, a mentides i a promeses a mig coure hi ha l’estructura narrativa d’un relat! Com ens hauríem pogut imaginar que una campanya electoral, freda i interessada, podria tenir elements del conte!   

També ha sigut una sorpresa trobar-nos, a les acaballes del seminari, allò que de nens sempre ens van dir que no podia ser; que un conte es fes realitat. Però aquest 2009, que a ben segur es convertirà en històric, esportivament parlant, ens ha demostrat que de vegades hi ha relats i estructures de conte, que es converteixen en realitat. Uns protagonistes, vestits de blaugrana, ens han fet viure tres finals feliços i una temporada de conte. I al cap d’uns quants anys, potser els nostres fills/es o néts/es, ens preguntaran pel Barça del triplet, i quan comencem a explicar-los com va ser aquella temporada de fútbol inoblidable al camp nou, estarem exactament, EXPLICANT UN CONTE (que es va fer realitat).   

Gràcies per tot.

Júlia Verniol

Un conte de somni…tres copes.

No podia deixar escapar l’oportunitat de parlar d’un conte fet realitat. Cosa que passa poquïssimes vegades. El Barça ha convertit un relat-cançó popular de vessant còmica, fruit dels visionaris guionistes de Crackòvia en una realitat. A través d’una temporada que passarà a ser històrica, sota la direcció d’un entrenador que es convertirà en un mite del barcelonisme i amb la exquisita qualitat i catalanitat d’una plantilla que ja no s’oblidarà mai. I menys amb anuncis tan simples i alhora tan excepcionals com aquest de Nike. “Som un” i si realment ets culé, toca la fibra…

El conte del Barça era infalible.

Tenia un protagonista estimat i proper, nascut a Santpedor i criat a la Masia. Un noi que va jugar al Dream Team i que sap qui és el Miquel Martí Pol. Que arriba de nou al Barça, ja més gran, després d’haver fet carrera a l’estranger i a casa, entremig d’una situació complicada pel club, que sembla que no arrenca. Hi ha dubtes i malfiança…és tan jove…per un club tan gran…i tan comlex. Però resulta que comença a funcionar la maquinària, amb esforç i canvis interns; control del menjar, hàbits de viatges, preparació física… El planter respon i es veu bon fútbol, gols, combinacions, delícies de Messi, retorn d’Henry, les ganes d’Eto’o…Es començen a dibuixar protagonistes que es fan estimar i el Crackòvia explota les qualitats, els defectes i els trets característics fins a fer-los entrenyables;  un entrenador, senyor, educat, culte i que contesta en anglés, en italià, en castellà i en català. Un noi de Fuentealbilla, discret, senzill i educat que fa el que vol amb la pilota. La presència de Puyol, sempre allà, sempre lluitant. I el millor, la sensació de companyerisme, de bon rotllo i unitat al vestuari.

Entre l’equip real i el de Crackòvia, la gent estima aquest equip cada vegada més i l’admiració comença a estendre’s arreu. Així es comença a crear el conte del triplet. Primer a cau d’orella i després, Crackòvia en fa una cançó popular. Sembla mentida però per primera vegada a la vida, un conte es fa realitat. Aquest Barça a aconseguit passar d’un paper i d’una il·lusió dels guionistes de Crackòvia a una realitat. I com els grans clàssics populars de la literatura, ja no l’oblidarem mai. Aquest relat del triplet 2008-2009 ha quedat enregistrat per sempre.

Contes electorals europeus

Fins ara, he parlat molt de les estructures narratives dins el món publicitari. Però les eleccions europees em dónen l’oportunitat d’investigar els relats que hi ha darrere dels discursos polítics.

Esquerra Republicana ens diu “Pròxima estació, Europa”

Convergència i Unió ens diu “Ara, Catalunya. Ara Convergència i Unió”

Iniciativa Verds ens diu “Crisi de dretes, solucions d’esquerres”

Partit Socialista ens diu varies coses, a través de tres spots diferents: “Tots els experts hi estan d’acord. Sortirem de la crisi. Però quin camí volem agafar? Més protecció social? O facilitar l’acomiadament?”

                                                                                                                     “No votar té conseqüències”

                                                                                                                     “El próxim 7 de juny tú decideixes quina Europa vols”  

El Partit Popular ens diu: “Ahora soluciones. Ahora Partido Popular”

Per veure el vídeo de cada un, només heu de seguir el link de cada partit polític. Tot seguit podem analitzar-los una miqueta. 

En el cas d’Esquerra Republicana de Catalunya, veiem una analogia en més d’un nivell. Que la pròxima estació sigui Europa, significa que és el pròxim projecte on ens embarquem, el camí que toca recòrre ara, i alhora hi ha una certa referència al tema del transport públic a Catalunya. És una última frase i lema clar però que ens ramifica a més d’un nivell, i que té poder d’evocació. El discurs està personificat per Oriol Junqueras, que és el narrador en tot moment del relat, tot i que al principi no surt la seva imatge i es personifica el discurs que sentim en diverses imatges, en altres persones parlant amb la seva veu. Fent així una extensió del missatge a tercers.

Convergència i Unió, igual que en el cas del Partir Popular, no utilitzen un discurs massa imaginatiu. Així com els altres partits polítics, en més o menys mesura, han explotat les eines d’un discurs narratiu en un mitjà audiovisual, com és la televisió. CIU no ha tret sapigut treure profit de les possibilitats. Ara Catalunya, és un lema senzill i fàcil però sense massa poder d’atracció ni d’evocació. El discurs està personificat en el polític Ramon Tremosa, que personifica tot el discurs a través de la seva veu i la seva imatge. Amb un leitmotiv clar com a protagonista: ARA per contrarestar el fet que actualment han estat a l’oposició i per tant, ARA és el seu torn.

ICV fa un bon ús de les eines d’un mitjà audiovisual. Imatges impactants i significatives, amb missatges ràpids clars i evocadors, i una banda sonora reconeguda i amb força. Utilitzen un joc d’antònims i contraposicions, per posar de relleu les diferències entre les seves idees i les de la resta. Posen l’accent en el binomi dretes-esquerres, seguint amb el joc dels contraris amb el seu missatge, crisi de dretes, solucions d’esquerres. En aquest cas, el missatge no està personificat en el polític Raul Romeva, que només surt en una imatge final sense parlar. ICV han volgut que el seu discurs es bases en allò de “una imatge val més que 1000 paraules”.

El PSC també a fet un bon ús del mitjà audiovisual i, com el cas de ICV, tampoc han personificat el seu discurs en la política Maria Badia. Els seus spots es basen en les possibilitats de la imatge i el missatge directe i fàcil. En el primer spot, apareix un paracaigudista que simbolitza el missatge que veiem escrit en pantalla. Més protecció social i el paracaigudista se li obre el paracaigudes, o facilitar l’acomiadament i el paracaigudista va caient. Les altres dos campanyes fan un atac directe al perill d’abstenció i animen a votar, fent menció a les idees d’altres que si que votaran. En aquest cas hi ha referències directes a la seva oposició.  

I finalment el PP que no fa un ús útil de les eines audiovisuals, amb un discurs molt lineal, basat en el programa “Tengo una pregunta para usted” on els ciutadans opinen i pregunten i Jaime Mayor Oreja respon. Apareix també Rajoy, fent així un spot força personificat. La línea de l’anunci és el dialeg i les peguntes i respostes.

Sense ànim de ser dolenta, sembla que o bé CIU a copiat el lema del PP o bé el PP a copiat el de CIU, us hi heu fixat?

Ahora soluciones, ahora PP = Ara Catalunya, ara CIU.