Conclusions i final de festa

Doncs ja ha arribat el moment d’escriure l’últim escrit al blog dedicat al Seminari de qüestions actuals de comunicació. No em pensava que el tema dels relats pogués donar tant de si, i més que n’hauria donat si no fos per culpa de la manca de temps per escriure.

M’ha interessat especialment observar les estructures narratives amagades a la publicitat, descobrir les figures retòriques, en versió audiovisual, que utilitzen els millors anunciants (per exemple, BMW). És sorprenent com els contes, des dels clàssics de la nostra infància i joventut, entesos com a un bloc de fulls amb tapes, es reconverteixen, en forma de publicitat, de propaganda electoral, de conversa entre amics…etc. i ens segueixen a tot arreu. Els relats són part intrínseca de la nostra manera de comunicar-nos. Una de les més primitives i alhora, una de les més evolucionades. Les estructures del relat es fusionen de tal manera en cada un dels nostres actes comunicatius, que ni tan sols ens fixem que hi són.

Tothom estarà d’acord que els polítics ens solen explicar “contes de la vora del foc” (tal i com he subtitulat aquest blog), o ho intenten si més no,  però qui hauria dit que darrere aquestes frases que sonen a tòpics, a mentides i a promeses a mig coure hi ha l’estructura narrativa d’un relat! Com ens hauríem pogut imaginar que una campanya electoral, freda i interessada, podria tenir elements del conte!   

També ha sigut una sorpresa trobar-nos, a les acaballes del seminari, allò que de nens sempre ens van dir que no podia ser; que un conte es fes realitat. Però aquest 2009, que a ben segur es convertirà en històric, esportivament parlant, ens ha demostrat que de vegades hi ha relats i estructures de conte, que es converteixen en realitat. Uns protagonistes, vestits de blaugrana, ens han fet viure tres finals feliços i una temporada de conte. I al cap d’uns quants anys, potser els nostres fills/es o néts/es, ens preguntaran pel Barça del triplet, i quan comencem a explicar-los com va ser aquella temporada de fútbol inoblidable al camp nou, estarem exactament, EXPLICANT UN CONTE (que es va fer realitat).   

Gràcies per tot.

Júlia Verniol

Un conte de somni…tres copes.

No podia deixar escapar l’oportunitat de parlar d’un conte fet realitat. Cosa que passa poquïssimes vegades. El Barça ha convertit un relat-cançó popular de vessant còmica, fruit dels visionaris guionistes de Crackòvia en una realitat. A través d’una temporada que passarà a ser històrica, sota la direcció d’un entrenador que es convertirà en un mite del barcelonisme i amb la exquisita qualitat i catalanitat d’una plantilla que ja no s’oblidarà mai. I menys amb anuncis tan simples i alhora tan excepcionals com aquest de Nike. “Som un” i si realment ets culé, toca la fibra…

El conte del Barça era infalible.

Tenia un protagonista estimat i proper, nascut a Santpedor i criat a la Masia. Un noi que va jugar al Dream Team i que sap qui és el Miquel Martí Pol. Que arriba de nou al Barça, ja més gran, després d’haver fet carrera a l’estranger i a casa, entremig d’una situació complicada pel club, que sembla que no arrenca. Hi ha dubtes i malfiança…és tan jove…per un club tan gran…i tan comlex. Però resulta que comença a funcionar la maquinària, amb esforç i canvis interns; control del menjar, hàbits de viatges, preparació física… El planter respon i es veu bon fútbol, gols, combinacions, delícies de Messi, retorn d’Henry, les ganes d’Eto’o…Es començen a dibuixar protagonistes que es fan estimar i el Crackòvia explota les qualitats, els defectes i els trets característics fins a fer-los entrenyables;  un entrenador, senyor, educat, culte i que contesta en anglés, en italià, en castellà i en català. Un noi de Fuentealbilla, discret, senzill i educat que fa el que vol amb la pilota. La presència de Puyol, sempre allà, sempre lluitant. I el millor, la sensació de companyerisme, de bon rotllo i unitat al vestuari.

Entre l’equip real i el de Crackòvia, la gent estima aquest equip cada vegada més i l’admiració comença a estendre’s arreu. Així es comença a crear el conte del triplet. Primer a cau d’orella i després, Crackòvia en fa una cançó popular. Sembla mentida però per primera vegada a la vida, un conte es fa realitat. Aquest Barça a aconseguit passar d’un paper i d’una il·lusió dels guionistes de Crackòvia a una realitat. I com els grans clàssics populars de la literatura, ja no l’oblidarem mai. Aquest relat del triplet 2008-2009 ha quedat enregistrat per sempre.

Contes electorals europeus

Fins ara, he parlat molt de les estructures narratives dins el món publicitari. Però les eleccions europees em dónen l’oportunitat d’investigar els relats que hi ha darrere dels discursos polítics.

Esquerra Republicana ens diu “Pròxima estació, Europa”

Convergència i Unió ens diu “Ara, Catalunya. Ara Convergència i Unió”

Iniciativa Verds ens diu “Crisi de dretes, solucions d’esquerres”

Partit Socialista ens diu varies coses, a través de tres spots diferents: “Tots els experts hi estan d’acord. Sortirem de la crisi. Però quin camí volem agafar? Més protecció social? O facilitar l’acomiadament?”

                                                                                                                     “No votar té conseqüències”

                                                                                                                     “El próxim 7 de juny tú decideixes quina Europa vols”  

El Partit Popular ens diu: “Ahora soluciones. Ahora Partido Popular”

Per veure el vídeo de cada un, només heu de seguir el link de cada partit polític. Tot seguit podem analitzar-los una miqueta. 

En el cas d’Esquerra Republicana de Catalunya, veiem una analogia en més d’un nivell. Que la pròxima estació sigui Europa, significa que és el pròxim projecte on ens embarquem, el camí que toca recòrre ara, i alhora hi ha una certa referència al tema del transport públic a Catalunya. És una última frase i lema clar però que ens ramifica a més d’un nivell, i que té poder d’evocació. El discurs està personificat per Oriol Junqueras, que és el narrador en tot moment del relat, tot i que al principi no surt la seva imatge i es personifica el discurs que sentim en diverses imatges, en altres persones parlant amb la seva veu. Fent així una extensió del missatge a tercers.

Convergència i Unió, igual que en el cas del Partir Popular, no utilitzen un discurs massa imaginatiu. Així com els altres partits polítics, en més o menys mesura, han explotat les eines d’un discurs narratiu en un mitjà audiovisual, com és la televisió. CIU no ha tret sapigut treure profit de les possibilitats. Ara Catalunya, és un lema senzill i fàcil però sense massa poder d’atracció ni d’evocació. El discurs està personificat en el polític Ramon Tremosa, que personifica tot el discurs a través de la seva veu i la seva imatge. Amb un leitmotiv clar com a protagonista: ARA per contrarestar el fet que actualment han estat a l’oposició i per tant, ARA és el seu torn.

ICV fa un bon ús de les eines d’un mitjà audiovisual. Imatges impactants i significatives, amb missatges ràpids clars i evocadors, i una banda sonora reconeguda i amb força. Utilitzen un joc d’antònims i contraposicions, per posar de relleu les diferències entre les seves idees i les de la resta. Posen l’accent en el binomi dretes-esquerres, seguint amb el joc dels contraris amb el seu missatge, crisi de dretes, solucions d’esquerres. En aquest cas, el missatge no està personificat en el polític Raul Romeva, que només surt en una imatge final sense parlar. ICV han volgut que el seu discurs es bases en allò de “una imatge val més que 1000 paraules”.

El PSC també a fet un bon ús del mitjà audiovisual i, com el cas de ICV, tampoc han personificat el seu discurs en la política Maria Badia. Els seus spots es basen en les possibilitats de la imatge i el missatge directe i fàcil. En el primer spot, apareix un paracaigudista que simbolitza el missatge que veiem escrit en pantalla. Més protecció social i el paracaigudista se li obre el paracaigudes, o facilitar l’acomiadament i el paracaigudista va caient. Les altres dos campanyes fan un atac directe al perill d’abstenció i animen a votar, fent menció a les idees d’altres que si que votaran. En aquest cas hi ha referències directes a la seva oposició.  

I finalment el PP que no fa un ús útil de les eines audiovisuals, amb un discurs molt lineal, basat en el programa “Tengo una pregunta para usted” on els ciutadans opinen i pregunten i Jaime Mayor Oreja respon. Apareix també Rajoy, fent així un spot força personificat. La línea de l’anunci és el dialeg i les peguntes i respostes.

Sense ànim de ser dolenta, sembla que o bé CIU a copiat el lema del PP o bé el PP a copiat el de CIU, us hi heu fixat?

Ahora soluciones, ahora PP = Ara Catalunya, ara CIU.

La metàfora de BMW

Ja fa temps que insistim que els discursos publicitaris i els relats són cosins germans.  Per si faltaven més arguments, BMW ha llençat un spot que és el paradigma d’una de les figures retòriques més populars; la metàfora.  

El venedor, no ens vol vendre el cotxe, sino els quilòmetres. Per tant, en el discurs d’aquest spot publicitari, s’ha substituit l’objecte real, el cotxe, per els quilòmetres.

De fet, malgrat que tots els anuncis són diferents formes de relat, BMW és una de les marques que posa més èmfasi i dóna més rellevància al valor del discurs narratiu en els seus anuncis. Sembla que el punt de partida de les idees dels publicitaris/es de BMW sigui sempre el conte, la seva força evocadora, la imaginació i originalitat com a eines bàsiques per treballar.  I realment, sembla que és una bona manera de treballar. Els seus anuncis sempre són, com a mínim, fàcils de distingir i recordar entre  el bombardeig constant de spots. I si no, mireu els següents anuncis. Qui no s’en recorda?

Vendre un conte

Les formes dels relats als anuncis de televisió

Cada un dels anuncis que veiem a la “caixa tonta”, inclosos els que he penjat anteriorment al blog, ens expliquen una història, conte o relat. Però no sempre s’estructuren de la mateixa manera i sovint no tenen la coneguda forma de relat que tots coneixem (introducció, nus i desenllaç). Les formes d’explicar-nos una història per vendre’ns un producte han canviat substancialment al llarg del temps i l’avenç de noves tecnologies.

Els novedosos i sofisticats anuncis de cotxes, sovint son una figura retòrica més que un relat amb cap i peus.   I si no, observeu aquest spot del Volkswagen Golf 2008 que pren la figura d’una descripció.

Però en canvi, tambe tenim aquest altre anunci, del mateix model de cotxe, amb un noi que ens explica una història. En aquest cas establim els elements propis d’un relat amb més facilitat. Distingim el personatge protagonista, el noi que parla en primera persona i de seguida li otorguem una característica específica; és daltònic. No hi ha més personatges, però si que ens porta per diferents escenaris (la platja, el cel, els carrers de Nova York, un camp de futbol…). El tema del relat, per suposat són els colors. El noi està disposat a reconèixer la seva mancança acceptant, tal i com li diuen, que el cel és blau, la gespa verda i la sang vermella. Tot i que es contradiu amb el que ell veu. Però hi ha una cosa que té molt clara, i és de quin color és el seu cotxe.

 

I finalment, una petita joia que he trobat a youtube. Un altre anunci de cotxe, aquesta vegada Mercedes, que utilitza la ironia i la metàfora entre la noia protagonista i el cotxe. Tenim una clara protagonista (la noia rossa i bonica) i fins i tot hi ha una antagonista (l’encarregada de la llibreria més normaleta). L’escena és una llibreria i el tema el descobrim amb la frase de conclusió de l’anunci Beauty is nothing without brains ( la bellesa no és res sense intel·ligència/cervell).  És a dir que en aquest cas, tenim fins i tot l’anomenada “moraleja”. Gaudiu-lo!

En els tres casos ens han intentat vendre el producte (el cotxe) i han utilitzat els valors que ens transmet el relat (amb tres estructures diferents), per invertir-los cap al producte. En el primer anunci del Golf, ens estaven describint el producte a través de frases curtes de valors positius (experiència, vivències, viatges, seguretat, aventures…) i ens transmetien així la personalitat i trajectòria del producte. En el segon cas, a través de la història del noi volen remarcar que en realitat, l’únic que importa és el color del cotxe. I en el tercer, equiparen la bellesa i elegància del disseny dels Mercedes, amb la noia rossa però remarcant que sobretot, ens ofereixen un cotxe “intel·ligent”.   

Amics i coneguts virtuals

Perquè el professor del Seminari pugui saber en quins nivells d’adicció i ús estem respecte les noves teconologies, aquí van alguns números orientatius; 

Aproximadament tinc uns 126 números de telèfon guardats al mòbil.

Unes 231 adreçes de correu electrònic a la llista de contactes del meu correu de hotmail.

Unes 62 persones agregades al messenger. 

I 35 “amics” al facebook. En aquest cas he intentat controlar bastant a qui deixava entrar i a qui no perquè comença a haver-hi una mica de psicosi respecte la privacitat i etc.

No em considero adicta a cap d’aquests grups o aparells…només em podria molestar fins a cert punt, deixar-me el telèfon mòbil a casa. Però res més enllà d’això.

La meva jerarquia dels mitjans de comunicació

Potser me n’hauria d’avergonyir, però el cas és que no sóc una usuària molt exhaustiva dels mitjans de comunicació. I (oh, pecat mortal!) tinc una consideració força americanitzada de la seva funció, l’anomenat entertainment.

Quan em llevo al matí, delego a la ràdio la responsabilitat principal de posar-me al dia. Normalment, són les emissores Catalunya Ràdio o Rac1 les protagonistes dels meus matins. Amb l’estona (una hora) que estic donant tombs per casa, la ràdio em dóna titulars, temps, trànsit, situació del transport públic i en el cas de Catalunya Ràdio, un conte del Barril i una petita selecció de notícies internacionals i/o curioses. Em dóno per satisfeta amb aquesta informació i al ferrocarril em poso l’mp3 amb la meva música. De vegades si em dónen els diaris gratuïts me’ls fullejo una mica però no són sant de la meva devoció. Tan sols em molesto en anar a la caça i captura d’un exemplar gratuït, quan he vist de reüll alguna informació que m’interessa i m’ho vull llegir de dalt a baix. Cosa que, en general, no passa gaires vegades. Al llarg del matí, depenent del dia, puc consultar el hotmail (això ho puc fer unes 2 o 3 vegades) i també el campus virtual de la UAB, per saber si hi ha novetats o avisos en alguna de les meves assignatures. Al migdia casi mai miro notícies, amb l’estona que tinc per dinar, que no sol ser gaire, poso algun canal de l’estil FOX i miro algun tros de la sèrie que estiguin fent. De vegades em poso un DVD dels que tinc: Friends per exemple (els 20 minuts que dura un capítol són perfectes per distreure’t i acabar de menjar, sense allargar-te massa). Al llarg de la tarda, normalment o estic a la feina, o si tinc la tarda lliure aprofito per fer gestions, quedar amb amics, avançar alguna feina…etc. I al vespre, el protagonisme se l’emporta la televisió. Si arribo a temps, miro les notícies, si no, el que vingui després (tinc debilitat per Polónia,Crackóvia i APM?). Així que normalment la televisió del vespre està per distreure, més que per una altre cosa, però també m’agrada força mirar programes amb un alt component informatiu com Entre línies i 60 minuts. Quan existia el programa Silenci (canal 33) tampoc me’l perdia mai, barrejava informació cultural, entrevistes, personatges del món de la faràndula…era fantàstic! Llàstima que el seu substitut Ànima, no li arriba ni a la sola de la sabata.

A casa, mai ha faltat el diari del dia però jo no me acostumat mai a llegir-lo. M’agrada La Contra de La Vanguardia, però no vaig més enllà. El que realment m’encanta són els suplements dels diaris del cap de setmana; TVManía, Quèfem?, Magazine…o revistes tipus TimeOut. Aquests si que me’ls llegeixo de dalt a baix i sovint els conservo al llarg de tota la setmana perquè tenen tota la informació de cine, televisió, festes, concerts, restaurants…I per ser fidel a la veritat, de tant en tant, m’agrada comprar-me revistes tipus Glamour o Cosmopolitan.

Així que es pot dir que deixo a les mans de la ràdio la responsabilitat de la Informació. Considero que és una manera ràpida i amena de saber el que passa, a grans trets i mentre fas altres coses. La televisió és un mix de informació & entreteniment, on sempre guanya l’entreteniment o els programes informatius amb formats més light que el del noticiari corrent.

El format paper és fantàstic per informar-se culturalment, saber alguna cosa de moda, d’estrenes de cinema, dels restaurants nous o que estan bé de preu, del grup que ve a tocar a Barcelona o de l’autor que publica llibre.

I finalment, l’ordinador sempre està allí, intermitentment, per qualsevol cosa. Utilitzo molt els buscadors per qualsevol dubte, des d’on està una direcció fins a buscar un grup de música. La prioritat, però, és sempre la consulta del correu electrònic, del campus virtual i a partir d’ara, visitar el meu nou blog.

Publicitat canviant

La portada del suplement de La Vanguardia, TVmanía, corresponent a la setmana del 21 al 27 de març és tan directe com un ganxo d’esquerre; “Publicidad en crisis“. I subtitula “La falta de presupuesto obliga a las agencias a revisar sus estrategias“. Em sembla important parlar-ne perquè la publicitat és una de les fonts més prolífiques de discursos narratius que ens poden servir d’objecte d’anàlisi. Si més no, ho era fins ara, però sembla que això està canviant. L’editorial i l’article del TVmanía posen èmfasi en el canvi de direcció dels spots que encara sobreviuen al temporal.
Els missatges abstractes ( “¿Te gusta conducir?” ), amb certa voluntat artística, creatius, de pressupostos elevats o amb grans efectes visuals, estan deixant pas a missatges fàcils, repetitius i directes que intenten aixecar el descens del consum ( “3×2!” “30% de descuento!” ). A l’article del suplement TVmanía, Rafa Montilla, productor executiu de Agosto (una productora de publicitat), explica que ara mateix no s’està treballant per les marques, sinó pel producte i això pot destruir tot el que s’havia fet fins ara. És a dir, s’havien associat diferents valors abstractes (confiança, seguretat…etc.) a les grans marques, i això donava valor als productes. Aquest objectiu s’havia portat a terme amb temps i paciència i a través de campanyes “artístiques” com el mencionat exemple de BMW i la seva pregunta sobre si ens agrada conduir. Ara les subtileses i abstraccions han passat a un segon pla en la majoria de campanyes. Però som sempre, davant les dificultats, també hi ha qui aposta per augmentar la creativitat i originalitat. El fenòmen de l’home de Gas Natural o l’aconseguit missatge de l’spot del Seat Ibiza; “Forever young, I want to be forever young…” són exemples de la feina d’agències que sembla que no tiren la tovallola i es resisteixen a donar-nos discursos insulsos, sense res a comentar.

L’article de TVmanía ens dóna cinc pistes sobre el que es farà en publicitat a partir d’ara, i per tant, sobre els futurs discursos narratius que veurem a la televisió;
- Humor (val més prendre-s’ho amb alegria)
- Realisme formal (deixar de banda efectes especials i acostar-se a la realitat i al consumidor, discurs amb sensibilitat)
- Televisió i internet (Youtube i les diferents xarxes socials d’internet són el que fan crèixer el ressó de les campanyes o les relega a l’oblit, els joves i internet tenen el poder de magnificar o empetitir)
- Oportunisme (utilitzen fets d’actualitat, per exemple el llençament de sabata contra Bush)
- Complicitat (la publicitat ja no només fa monòlegs, els discursos busquen reciprocitat, complicitat, resposta, implicació…servint-se d’internet.)
N’és un exel·lent exemple la campanya de Nike, Men vs Women, que vol implicar-nos en un joc de competició, amb una campanya divertida, activa, fresca…Noies, apunteu-vos al repte!!

La “moraleja” reinventada

Seguint amb la meva convicció de la omnipresència de les lliçons en els relats, aporto una prova audiovisual de la nova manera d’entendre la moraleja.  En aquest cas, entrem en el món del consumisme i dels contes en format d’spot publicitari.  M’estic referint a l’últim anunci del gegant Coca-Cola que, si se’m permet la llicència, crec que ha creat spots molt bons i sap mantenir i dirigir amb encert el seu missatge/lliçó final:  

La chispa de la vida, viu la vida, sigues feliç, carpe diem…

En el relat que ens explica l’entrenyable Josep Mascaró hi ha, salvant les distàncies, el missatge, l’emblema, el leitmotiv de Coca-cola, fusionat amb la idea de moraleja o lliçó moderna. Un ensenyament que cobra encara més rellevància per la direcció lògica del missatge; de l’home gran (experiència, saviesa…) a la néta (joventut, inexperiència…). 

Per constatar com els contes i les seves lliçons segueixen vigents avui, transformats en formes de vendre’ns una beguda gasosa de color fosc.

Elements comuns del relats

Lliçons dels ànecs, de nenes amb caputxa i del segle XIX.

L’aneguet lleig

La caputxeta vermella

Jane Austen

Quan de petita t’han llegit els contes clàssics de Hans Christian Andersen, els germans Grimm o Charles Perrault i de més gran has devorat títols i títols de la prolífica Enid Blyton, és inevitable que et quedi la empremta del que en castellà anomenem moraleja.  No sé exactament quin és el nom equitatiu en català, on s’acostumava a utilitzar la paraula faula per designar contes (on sovint apareixen animals) que desprenen un ensenyament moral/ètic. 

Aquesta herència literària que arrossego, de desenes i desenes de lliçons en forma de lletra impresa, em reforçen la convicció que un dels elements més assidu i intrínsec als relats és la conclusió, l’ensenyament final. Fins i tot de més gran, a través dels llibres de Jane Austen he pogut apreciar clarament com l’autora premia al final, a les protagonistes que recullen un compendi més complert de principis morals; correcció, bones maneres, honradesa, virtut, honestadat, sentit comú, paciència…etc. Grans impediments com la fortuna i el renom de la família acaben passant a un segon pla per afavorir la noia més virtuosa. En són un exemple les seves novel·les Orgull i prejudici, Mansfield Park o Sentit i Sensibilitat. En totes aquestes històries, Austen (filla d’un pastor) ens alliçona sobre la preeminència d’una bona actitud i uns valors sòlids davant la situació socio-econòmica. I cal puntualitzar que estem parlant d’històries escrites a l’Anglaterra de principis del segle XIX.

Per altra banda, no cal dir que qualsevol dels contes clàssic d’Andersen, com ara el seu popular L’aneguet lleig, o de Charles Perrault com el conegudíssim La caputxeta vermella,  ens deixa sempre un clar ensenyament. La influència i vigència d’aquest relats, que han arribat a les nostres infàncies tan frescos com un rosa, ha causat un fenòmen molt habitual, que consisteix en agafar la història que tots els nens i nenes coneixen i variar-la per adaptar-la al vocabulari i les problemàtiques d’avui dia. I així, a través de diferents embolcalls seguim transmetent les lliçons de sempre; la bellesa està a l’interior, no diguis blat fins que estigui al sac i ben lligat, no parlis amb desconeguts…etc.